El catalanisme contemporani s'ha avesat a metàfores marineres, especialment quan era Artur Mas qui duia el timó de la Generalitat (literalment en tenia un al despatx del president). La metàfora més sovintejada és la que remetia al viatge a l'anhelada Ítaca. També tira de llenguatge mariner Alan Ryder, professor d'Història a la Universitat de Bristol, quan titlla de "naugrafi" una etapa convulsa i poc coneguda de la història de Catalunya, la dècada que va de 1462 a 1472, la guerra civil catalana. Un conflicte bèl·lic que va marcar no només el pes del Principat dins la corona catalano-aragonesa i la seva influència a la Mediterrània, sinó també la relació amb Castella i l'existència pròpia de la nació sobirana.

 

La Catalunya resultant del conflicte bèl·lic del segle XV va quedar molt delmada, "arruïnada i exhausta", i per damunt de tot, sense esma d'exercir el poder, com recordava Vicens Vives. El germen de tot plegat s'havia covat dècades enrere. Un cúmul de malaurances i conflictes d'interessos que desembocarien en la guerra civil: la crisi agrària; les epidèmies de pesta; la Revolta dels remences contra els senyors feudals per abolir els mals usos; les friccions entre les dues faccions polítiques barcelonines (la Biga i la Busca), i el pols entre Alfons el Magànim, la pròpia ciutat de Barcelona i les institucions de l'època.

 

Un exhaustiu treball que salda un deute historiogràfic amb un episodi cabdal de Catalunya (molt minsa, en contraposició amb la guerra dels Tres Anys, la guerra civil espanyola, que s'ha abordat des de totes les perspectives i punts de vista), i que, segons la tesi de Ryder, a bastament refermada pels fets, va marcar el devenir del Principat en els segles subsegüents. Un naufragi que va deixar el poble i les èlits del país a la deriva, sense capacitat ni voluntat per dur el timó i assumir el rumb de la nació.