Sergio Carrillo

Quim Masferrer estrena aquest divendres el seu nou espectacle, Moltes gràcies, a Montmeló. Arrencarà a les 19 h, voltant pels carrers del poble a sobre d'un camió i interactuant amb la ciutadania, qui podrà seguir l'actuació des del balcó o la finestra, en cas que l’escenari sobre rodes passi per davant, però també en streaming al Facebook i a l’Instagram de l’Ajuntament de Montmeló. No està permès que la gent baixi al carrer a veure el xou ni a seguir el recorregut.

–D'on sorgeix 'Moltes gràcies'?
–Aquest espectacle s'ha creat durant el confinament. Tothom tancat a casa, jo també, amb la família, veient com s'anava anul·lant tot, les actuacions que tenia i la gira, que era una gira amb entrades exhaurides amb l'espectacle Bona gent. Va sorgir assimilant aquesta situació i començant a pensar que potser ens hem de replantejar nous formats en les arts escèniques.

–Quina va ser l'espurna de l'espectacle?
–Hi va haver un dia que em van venir ganes de dir coses, perquè pots tenir un format molt xulo, però si no tens res a dir i no saps quin contingut hi haurà, no vas enlloc. Durant el confinament, a principis d'abril, a les 12 de la nit, encara feia fred i vaig anar a tirar les escombraries a 100 metres de casa. Allà hi havia un noi que estava descarregant menjar per a un supermercat que tinc just davant de casa. El tio anava amb mascareta, amb ulleres, tapat fins a dalt de tot, i vaig pensar, 'aquest tio està currant perquè l'endemà nosaltres tinguem menjar al supermercat'. Vaig canviar la vorera i li vaig dir 'ostres, tio, moltes gràcies'. Uns anys enrere jo no hagués canviat de vorera per dir-li el que li vaig dir, ell estava fent la seva feina, però en aquella situació em va venir la necessitat de passar pel seu costat i dir-li. En arribar a casa vaig pensar que seria una cosa xula explicar-nos històries del confinament.

–Una de les grans particularitats de l'actuació és el format, voltant pels pobles a sobre d'un camió?
–L'endemà vam fer una reunió per Zoom amb tot l'equip de Guerrilla –la productora–, que som sis persones, i els vaig dir: 'Hem de crear un espectacle que es digui Moltes gràcies i que sigui en un escenari que es mogui, que sigui un plató de televisió i que la gent el pugui veure des de casa. Ens ho hem de currar i hem de trobar un camió'. Al cap de dos dies ja havíem trobat un camió que es podia reconvertir.

–Qui pujarà al camió a explicar les seves històries? Com seleccionaràs els protagonistes?
–No en tinc ni idea. Amb una creuada d'ulls amb algú. Vaig sobre el camió i potser em trobo una parella i els vull convidar. I si no volen pujar, no passa res, buscarem algú altre. No sé què passarà a cada funció. Tinc ganes, respectant sempre les mesures de seguretat, que a dalt de l'escenari hi pugi gent, que ens expliquin històries seves i de com ho han viscut. Recórrer els carrers, que la gent ens pugui seguir en viu des dels balcons, però que també ens puguin seguir per streaming a través de moltesgràcies.cat, perquè hi haurà un equip de tres càmeres. De fet, pot ser que algú em convidi a pujar al balcó de casa seva. Doncs amb les mesures de seguretat puc fer-ho. L'equip d'streaming permet que em pugui moure a uns 60 metres del camió.

–Posa'ns un exemple d'història a explicar.
–A tots ens han passat moltes coses durant aquests mesos. Per exemple, jo mai havia fet tant de pare com ara i és apassionant. Tinc una nena de 4 anys i he estat amb ella 24 hores durant gairebé tres mesos. Quanta gent hi ha que pot compartir històries? Hi ha moltes històries, algunes d'elles amb les quals podrem riure junts i amb d'altres ens podrem emocionar, perquè hi ha hagut gent que ho ha passat molt malament i ha perdut familiars. En tot cas, qui coneix millor les històries de cada poble és la mateixa gent del poble. És per això que també demanem als ajuntaments: 'si coneixeu alguna història que sigui maca de compartir, provoquem-la'.

–D'aquesta manera, el Moltes gràcies d'aquest divendres a Montmeló serà únic i irrepetible. Cap altra representació comptarà amb les mateixes històries. Surts davant de tothom sense poder tenir un guió preparat.
–Sí i de fet hi sortirà sense saber si hi haurà gent o si hi voldran pujar. Són formats que m'agraden molt, perquè és la pròpia vida, és la realitat. A vegades em diuen: 'I si no trobes ningú?'. Doncs ensenyarem que no trobo ningú i no passa res. Quantes vegades sortim de festa i ens pensàvem que hi hauria molta marxa en aquell pub i no hi havia ningú? Doncs busquem un altre pub. El teatre és tot mil·limetrat i hi està tot estudiat. Està molt bé i a mi m'ha agradat molt treballar així. Però de cop i volta, a l'altre costat, aquell no saber què passarà el trobo apassionant.

–Com estan rebent els Ajuntaments i els programadors aquest espectacle?
–Mira, en les gires no hi intervinc, jo no vull saber mai res de contractes, això em supera. Però l'altre dia el David Grau, qui porta la part comercial de l'espectacle, em va dir: 'M'està passant una cosa que és molt maca i te la vull explicar. Hi ha molts ajuntaments que m'estan dient que estaven buscant alguna cosa per agrair a la població el sacrifici que ha fet durant el confinament'. A mi això m'emociona. Que hi hagi un poble que cregui que allò que tu t'has inventat pot servir per agrair a la població en aquesta part important de la història que ens ha tocat viure, mostra quina feina més guai que tinc. Com a autor i intèrpret del Moltes Gràcies em fa molt feliç que em diguin això i m'han interessat els motius pels quals anem a un lloc o a un altre.

–Moltes gràcies a banda, la cultura ha estat un sector damnificat durant l'estat d'alarma. Què reclamaries a les institucions públiques per reactivar la cultura?
–Sí, els teatres van ser els primers a tancar i seran els últims a obrir, tot i que ara hi ha moltes variants, a l'aire lliure o en un lloc tancat si guardes les mesures de seguretat. Per un costat demanaríem a l'administració que li doni la importància que té a la cultura. La cultura mai es pot tractar com un luxe. Després de l'alimentació, que és de primera necessitat, durant el confinament què és el que més s'ha consumit? Jo diria que la cultura. Imaginem-nos un confinament sense una peli, sense un llibre, sense música, sense una sèrie o sense un llibre de poesia. És fort. La cultura t'alimenta l'esperit i per tant demanaríem a l'administració que la tracti com a tal i no com a luxe. La cultura realment és molt important per a una societat, perquè és el que et manté viu. El poble està viu si la seva cultura està viva. De fet, en règims totalitaris, el primer que es carreguen és la cultura, perquè la gent no pensi, no critiqui i no digui coses.

–Què més els demanaries?
–Doncs que siguin molt clars amb què podrem fer i què no podrem fer, i que no passi que hi hagi avions plens de gent i en canvi teatres buits; metros plens de gent i sales de cinema buides. Per què? Ens volen vendre que el virus no entén de territoris i ara ens volen fer vendre que el virus entén d'activitats?

–Des del sector, què hi podríeu fer?
–No defallir. Els que ens dediquem a aquesta feina som lluitadors nats. Malauradament fins i tot de vegades hi ha gent disposada a treballar sense cobrar. Diga'm un altre gremi que hi estigui disposat. Moltes vegades s'aprofiten de la passió d'actors i actrius joves. Li diries a un lampista que et faci l'enllumenat del poble gratis? No, què dius? En canvi són capaços de demanar-te: 'Em faries un pregó gratis?'. És un tema tan vocacional que ens en sortirem reinventant-nos. No hem de defallir i hem de demanar la complicitat de les administracions. Sense la cultura, desapareixem.