Mollet del VallèsLaura Ortiz

–Ha passat un any d’aquell primer pacient atès a l’Hospital. Quin balanç en fa?
–Ha estat un any extraordinari, havent de donar resposta a una malaltia nova, de maneig difícil i amb una aparició molt brusca.
–Com valora la reacció de la institució?
–Va ser una resposta extraordinària, tothom es va posar a treballar, la gent venia els caps de setmana, s’oferien a ajudar, no hi havia horaris... la capacitat d’entrega de tothom va ser infinita.
–Com a professional mai havia viscut una cosa així...
–En absolut, recordo perfectament aquells primers dies. Ja havíem començat a preveure que allò podia anar malament i el divendres 5 de març ja vam marxar amb la mosca darrera l’orella. Nosaltres sempre tenim el telèfon 24 hores i a les 6 del matí del dissabte em van trucar... Era la directora d’infermeria que em va dir: “Jaume has de venir perquè no donem l'abast a urgències i això s’està enfonsant”.
–Com van ser els primers dies, el primer pacient...
–Tot era molt estrany. El primer pacient el vam tancar en un box, tots els professionals ràpidament amb sistemes de protecció integrals perquè desconeixíem el virus, tothom pensava que es podia contagiar només pel fet d’haver entrat en aquell box. Però allà sortia la vocació i professionalitat dels sanitaris que es posaven la granota de treball per atendre la persona sense saber ben bé què acabaria passant.
–En aquells moments, quin protocol se seguia?
–S’usaven els protocols que en aquell moment ja corrien de la Xina i d’Itàlia, però els professionals d’un hospital comarcal no hi estem acostumats i era la primera vegada que usàvem sistemes d’aquests. No hi havia prou mans, perquè atendre malalts d’aquests suposa res de familiars, tot és sol, tot és doble, treballar amb equips de protecció és molt lent i costós...
–I les instal·lacions estaven preparades?
–Disposem d’una infraestructura que permet tancar les portes hermèticament, però quan hi havia malalts a llocs on no podies atendre’ls amb portes tancades, el risc de contagi era molt més alt, per tant vam haver de canviar el sistema de pressió de l’Hospital per intentar generar pressions negatives que aspiressin i no expulsessin els aires... tota una sèrie de temes que van més enllà del que és purament assistencial. Vam aprendre molt i molt ràpid.
–Els professionals heu hagut de prendre decisions difícils.
–Sí, sobretot hem hagut d’aprendre a renunciar perquè hi havia casos en què sabies que no hi havia cap possibilitat que allò anés bé. Gràcies a déu, mai vam haver de negar cap mena d’atenció ni cap respirador a ningú que ho necessités, però hi havia persones que acabaven morint, independentment de la seva edat o situació i era una lluita contra la raó de la ciència mèdica.
–Acompanyar en el moment de la mort no ha de ser fàcil...
–No. Es va constituir molt aviat un comitè d’ètica per intentar resoldre tots els temes vinculats a la humanitat. Els professionals no estaven acostumats a acompanyar les emocions d’aquests pacients a punt de morir i això també ho hem hagut d’aprendre. El comitè d’ètica va ajudar sobretot a donar suport als professionals. Hem vist com no hem pogut salvar vides i això és molt dur, hem sentit molta impotència, hem vist molts professionals plorar, sortir destrossats per no poder donar resposta contra un virus que no coneixíem. La Covid també ha fet més humana aquesta medicina tan tecnificada a què estem acostumats.
–Quin ha estat el moment més difícil?
–Quan estàvem escalant la primera onada es van viure moments molt difícils perquè no sabíem quan s’aturava, seguíem pujant i en un moment donat ens trobàvem trucant per demanar llits de crítics perquè érem conscients que en qualsevol moment necessitaríem intubar més pacients i no ho podríem fer perquè ja teníem plens els deu llits d'UCI, teníem urgències amb malalts també amb intubació... Sobretot gràcies al Parc Taulí i el Clínic, que posaven a disposició llits per drenar aquests pacients, ens en vam en sortir, però vam arribar a moments amb situacions en què patíem pels pacients per oferir-los opcions de vida.
–Creu que es va donar prou visibilitat a allò que estàveu patint als hospitals?
–Nosaltres estàvem a dins de l’onada i aquesta mirada la vèiem a darrera hora de la nit quan posaves les notícies. Calia tallar els contagis per això vam tancar l’accés als familiars, posàvem el màxim de controls i es vetllava també per la intimitat i la dignitat dels pacients. Teníem malalts que estaven a sales d’espera convertides en àrees d’hospitalització, vam fabricar petits separadors de fusta perquè la gent pogués tenir un mínim d’intimitat sabent que potser eren els darrers moment de les seves vides i l’únic que vam poder garantir és que tothom pogués tenir una petita tauleta per parlar amb els seus. Crec que s’ha explicat prou bé els moments de dificultat que han viscut pacients i professionals sense haver d’explicar històries concretes. El que podem dir després d’un any és que podem estar molt orgullosos del sistema sanitari públic que tenim a Catalunya.
–La pandèmia ha fet un millor hospital?
–Sí, absolutament. Ha fet que tothom se n’adoni que som complementaris i que tots som necessaris, des de la persona que neteja l’habitació fins als metges... Ens ha fet treballar més en equip i ser més humils i ens apropa més al vessant més humanista de la medicina.
–Quina és la situació actual del centre?
–És una barreja de molt de cansament i d’orgull i satisfacció. El virus ens ha anat molt bé perquè ha mostrat la fragilitat de l’espècie humana. El món de la medicina vivia amb una sensació de falsa seguretat i ens hem adonat de les vulnerabilitats dels humans i de les limitacions dels científics. Però si mirem en perspectiva la ciència ha pogut elaborar vacunes i avui que tenim el 80% dels professionals vacunats i tenim les residències vacunades estem veient que no es contagia ningú i això és un bri d’esperança. Hem patit molt, però també hem après molt i ara cal estar esperançat perquè podrem salvar moltes vides.

–Per poder assistir tots els malalts de Covid l’Hospital va haver d’aturar l’atenció d’altres malalties. Com ha afectat això a les llistes d’espera? S’han pogut recuperar?
- Les primeres quatre o cinc setmanes l’Hospital es va aturar en sec i va patir una transformació total, de les instal·lacions –els espais de consultes es van transformar en zones d’hospitalització– es van anul·lar 1.000 cirurgies... Però a partir de l’abril, quan ja vèiem que teníem un canvi de tendència vam començar a recuperar l’activitat. Ens vam posar en marxa per recuperar tot el que havíem perdut, de tal manera que la segona i la tercera onada s’han atès sense deixar de fer l’activitat normal. Així, a final d’any hem tancat amb una reducció del 25% de les llistes d’espera quirúrgiques respecte a l’1 de gener de 2020 (hi havia 6.000 persones esperant per operar-se per totes les especialitats i ara en són 4.500). També hem reduït força el nombre de persones que esperen 90 dies per a una visita de consultes externes.
–Com s’ha aconseguit aquesta reducció?
–El Servei Català de la Salut ha posat recursos per poder resoldre problemes de llistes d’espera que havien quedat encallades per culpa de la Covid i ens ha ajudat a posar-nos força al dia. S’ha fet un esforç per part dels professionals, tot i el cansament per la Covid i s’ha fet un pla de recuperació molt eficient. També hi ha hagut menys visites perquè els CAP han derivat menys pacients.