Elisabeth Gil Casado, de 42 anys, és infermera de la unitat de semicrítics de l'Hospital de Mollet. Després de 21 anys d'experiència com a sanitària –14 a urgències i 7 a semicrítics– explica com aquest any de pandèmia ha estat un dels meus durs de la seva carrera professional.

–Com estàs després de tot un any de pandèmia?
Cansada però decidida a continuar. Ha estat un any molt complicat, amb situacions molt estressants i un any d'incertesa continuada on no veus un final pròxim. No només en l'àmbit laboral sinó també en el personal i familiar. No obstant això, laboralment ha estat un any d'enriquiment professional i on tenir cura en tota la seva dimensió ha estat més present que mai. Durant els meus anys com a infermera sempre he intentat donar una mica més de mi, tenir cura des de l'empatia, la humanitat i l'amor, però durant aquest any s'ha evidenciat molt més la importància d'aquests valors. Familiarment, la meva germana també és infermera de l'Hospital i es va contagiar, així com un dels meus fills i els meus pares, que van estar ingressats dues setmanes. Va ser una situació molt dura, fins que no veus l'evolució.

–Quins han estat els moments més durs? I les majors dificultats?
S'han viscut molts moments durs. Si haig d'escollir una situació seria veure la mirada de por, incertesa i solitud de les persones, un dia i un altre durant tot un any. Pensar en les famílies, a casa seva, assegudes al voltant d'un telèfon esperant la trucada, sense poder acompanyar els seus éssers estimats en moments tan complicats. Les majors dificultats es van donar durant la primera onada, aquelles tres setmanes van ser duríssimes, amb la incertesa del que se'ns presentava, la mobilització de recursos i personal a marxes forçades, els horaris de treball interminables, la quantitat de malalts greus i el desconeixement de la malaltia. Durant aquelles tres setmanes part de la plantilla habitual del servei de semicrítics estàvem confinats i ho vam viure des de casa amb angoixa i frustració, a més de la por davant el nostre propi procés de malaltia i la possibilitat d'haver contagiat a la nostra família. La resta de l'any no ha estat gens fàcil, la major part del temps hem estat unitat Covid i no hem deixat d'atendre persones amb la malaltia. En aquest punt, vull fer una menció a tots els professionals habituals i no habituals del servei de crítics, que van treballar amb una professionalitat digna d'admiració, sense defallir en cap moment. També vull valorar la dedicació i l'esforç de tots els professionals que treballen a l'Hospital, sanitaris i no sanitaris, i de totes les categories professionals. Sense la col·laboració de tots hauria estat més difícil.

–Com s'ha viscut a les UCI?
Ha estat una situació d'incertesaa amb pressió assistencial fluctuant. Adaptant-nos dia a dia a les noves situacions.
Aprenent, no només a nivell més clínic sinó també en el que respecta a l'afrontament de situacions noves que afecten les emocions. Hem treballat a una, tots els professionals, de totes les categories, sanitàries i no sanitàries, per ajudar que tot funcionés. En general penso que ens ha ajudat a créixer com a professional i com a persones.

–Què s'ha anat aprenent durant tot aquest any en el tractament a crítics?
La forma d'afrontar la malaltia ha evolucionat molt. Al principi els símptomes que presentaven els malalts ens desconcertaven: no es comportava com una malaltia respiratòria habitual i els símptomes no es correlacionaven amb les dades objectives. Passada la primera onada, amb més coneixement de la malaltia, menys pressió assistencial i els recursos material i humans mitjanament assegurats, la forma de tractar a la persona ha canviat. Ara coneixem els símptomes i els dies de més risc d'empitjorament, i apliquem tècniques de ventilació menys invasives que donen un marge de recuperació per poder evitar la intubació. Si alguna cosa s'ha fet evident en aquesta malaltia, és que dia passat, dia guanyat. Malauradament encara moltes persones acaben en intubació i llarga estada a UCI amb tot el que comporta.

–Com ha estat l'acompanyament de final de vida dels pacients? Hi estàveu preparats?
Aquesta situació ha estat molt dura. Sobretot a la primera onada quan els familiars no podien entrar en cap situació i els professionals sanitaris havien d'acompanyar en aquest moment les persones. Escoltar com una persona s'acomiada via teletrucada de la seva família mentre tu li aguantes el telèfon, és duríssim. Al nostre hospital, de seguida que la situació ho va permetre, es van muntar protocols per poder afavorir la comunicació entre la persona ingressada i la família i l’acompanyament presencial en situació de final de vida. Tot i així, només pot fer-ho un familiar. Penso en com s'ha de sentir una família a l'hora d'escollir qui acompanya en aquest moment i qui no, i en solitud. Evidentment, ningú està preparat per afrontar aquestes situacions, has de buscar els teus propis recursos personals i tirar de la teva intel·ligència emocional per poder sostenir-ho.

–Quins han estat els perfils de pacients a les UCI?
En el nostre servei hem atès persones de totes les franges d'edat, amb patologia prèvia i sense, amb històries de vida úniques i individuals. Hem tingut diferents membres de la mateixa família a la mateixa unitat i amb similar gravetat. Evidentment, la patologia prèvia determina l'evolució, però tots tenim el risc de contagiar-nos, independentment de l'edat. Aquesta situació et fa sentir molt a prop de les persones, l'empatia es multiplica i et fa reflexionar contínuament, penses que aquella persona podries estar tu, els teus pares, germans, amics...

–Com viviu la situació actual amb l'esperança de la vacuna?
Esperem que una vegada immunitzada una part de la població suficient la situació millorarà. Però el virus ha arribat per quedar-s'hi i haurem d'aprendre a conviure amb ell. Hi ha incertesa sobre les noves soques que van apareixent i hem d'estar molt alerta encara i mirar al futur amb optimisme però amb cautela.

–Creu que la tasca dels sanitaris i en especial d'infermeria ha estat prou reconeguda?
No. Crec que ni els poders polítics ni la societat en general és conscient de la nostra realitat, del nostre dia a dia i de l'esforç que portem fent des de fa un any i sense veure un final clar. Manquen professionals en el sistema, sobretot infermeres, i ens trobem en situacions de pressió assistencial. Econòmicament tampoc estem ben reconegudes.
Seguim perquè pesa més la responsabilitat personal i professional i l'amor a la nostra feina. Un somriure, una paraula d'agraïment i ser part activa de la recuperació de les persones a les quals atenem ens dona les forces per seguir estimant allò que fem. El personal d'infermeria ha estat un pilar bàsic del sistema sanitari sempre, potser aquesta pandèmia ens ha fet més visibles socialment, però res més. Ens han posat l'etiqueta d'herois, però som persones, humans de carn i ossos. Tenim família, sentim cansament, tristesa, por i incertesa, com qualsevol persona i, a més, acompanyem i tenim cura de persones que estan passant moments molt difícils. És veritat que se'ns pressuposa una formació i experiència que ens ha d'ajudar en el camí, però us asseguro que després de 20 anys d'experiència mai hagués imaginat viure una situació així.