Giancarlo Ormeño Victorero, de 42 anys, és metge adjunt d'Urgències i doctor a l'Hospital de Mollet i va ser un dels primers pacients ingressats per Covid al centre. Un any després en què la pandèmia, comparteix les seves vivències des del doble vessant de pacient i de professional sanitari.

–Saps com et vas contagiar?

Amb tota certesa em vaig contagiar en el meu àmbit de feina. El contacte diari esdevenia un factor de risc en el qual el contagi havia de succeir amb molta probabilitat, encara més en un escenari tan caòtic com el que vam viure en la primera onada de la pandèmia.

–Hi vas estar greu?

Sí, vaig començar amb febre el 15 de març i durant una setmana sencera vaig presentar febrades molt altes. S'hi va afegir un malestar general progressiu, fins que, després d'una tercera valoració i de dues PCR negatives, va resultar en una tercera PCR que era positiu. Donada l'evolució presentada, vaig requerir hospitalització. Inicialment va ser un ingrés de 24 hores en la unitat de semicrítics i després sis dies en la planta d'hospitalització convencional, Per sort, l'evolució va ser correcta i després d'un any aquí hi soc, i ho agraeixo.

–Vas ser de les primeres persones hospitalitzades amb Covid. Què senties en aquell moment?

Si no recordo malament, el primer cas de Covid a l'FSM es va detectar la primera setmana de març. Ja era al nostre hospital allò que ens sonava tan llunyà, de la Xina o de la mateixa Itàlia. En aquell moment hi havia molta incertesa, dubtes i pors que sentíem com a metges i com a ciutadans. Quan vaig emmalaltir, aquells sentiments van ser més intensos, ja que no sabíem com aniria tot i ja havíem tingut morts per Covid. Personalment, em va afectar molt el fet que una companya amb Covid havia estat intubada, perquè la seva evolució havia sigut tòrpida. Tot el que va succeir i el que vam viure em feia preguntar-me si jo podria superar la malaltia, i allò em va generar la por natural que tots hem sentit. També em preocupava que poguéssim contagiar les nostres famílies, i així va passar.

–Tens seqüeles després d'un any?

Un any després, tinc seqüeles físiques i respiratòries, que han anat disminuint, però que hi són. Després del que han passat molts pacients i les seves famílies, que han perdut els seus éssers estimats, les meves seqüeles no són res. Ser-hi ja és un privilegi i ho agraeixo.

–Com a sanitari, com vas viure ser pacient i ser atès pels teus companys?

Va ser un gran suport emocional. Estic molt agraït per les cures dels meus companys, que em feien sentir com a casa, protegit i sempre molt ben cuidat. Sentia que tots érem part de la lluita, fins i tot des del llit d'hospitalització transmetent ànims als meus companys. Havia de lluitar per recuperar-me i tornar al camp de batalla. Abans de la pandèmia jo era el responsable d'urgències, el meu equip em necessitava i jo volia ser-hi. Tornar-hi em motivava molt! Hi havia un esgotament físic i mental evident. Redescobrir que som un gran equip i una família era una gran motivació per seguir, i així ho vam fer.

–Vist des de dins, creus que s'ha millorat l'atenció dels pacients en aquests 12 mesos de pandèmia?

I tant. Aquests 12 mesos ens han ensenyat molt, no només en conèixer millor el virus, sinó també en què ens sentim millor preparats emocionalment. L'inici de la pandèmia va ser molt dur, es van perdre moltes vides i no podíem fer més. Això per a un professional sanitari és molt frustrant, però així i tot havíem de seguir. Aquests 12 mesos ens han fet més forts, però també més humans. Hem posat les persones per davant de tot, l'escenari d'un pacient greu i no greu, i la incertesa de les famílies que no han pogut ser-hi amb ells han posat sobre la taula el nostre costat més humà, a vegades relegat per l'entorn vertiginós en el qual treballem. Com a pacient, havia de reunir totes les meves forces i ficar-me al cap, i al cor, que havia de vèncer el virus tant sí com no. Els meus pares eren a gairebé 10.000 quilòmetres d'aquí (Lima); no puc imaginar com estaven de preocupats per mi. Afortunadament soc aquí 12 mesos després, esperant i desitjant poder-los abraçar.