Cròniques del World Record Guinness 3x2x8000 de Sergi Mingote: He fet cim al Broad Peak! (24)

Diari de l'alpinista paretà: del 14 al 18 de juliol

Rècord Guinness 3x2x8.000 per Sergi Mingote

Sergi Mingote ha coronat el Broad Peak
Sergi Mingote ha coronat el Broad Peak | SM

Parets del Vallès

Sergi Mingote ens anirà explicant en capítols com avança el repte d'aconseguir batre el rècord del 2004 de l'italià Silvio Mondinelli, qui va aconseguir pujar els tres cims més alts del món -Everest (8.844 m), K2 (8.611 m) i Kanchenjunga (8.586 m)- en 3 anys i 64 dies. L'alpinista paretà pretèn fer-ho en menys d'un any, durant el qual també intentarà coronar el Broad Peak (8.047 m), el Manaslu (8.156 m) i el Lhotse (8.516 m).

Avui fa cinc dies que no rebeu cap crònica meva. I això és una gran notícia!

Anem per parts: el dia 14 en Carlos, en Lluis i jo, i els nostres portadors d'alçada, l'Ali i l'Ali Apo, vam decidir finalment sortir cap al cim del Broad Peak des del Camp Base. No era fàcil perquè encara ningú havia aconseguit coronar aquest muntanya enguany, però ho havíem d'intentar. No eren les cinc del matí quan els tres ja ens vam dirigir cap al Camp 2. En Lluis, l'Ali i jo vam aconseguir arribar-hi, però en Carlos va preferir quedar-se al Camp 1 recuperant forces per a la jornada següent.

La pitjor notícia del dia va ser l'accident de l'Ali Apo. Ens quedava poc per arribar al Camp 1 i els dos anàvem obrint la ruta. Llavors un 'fiuuuu' esgarrifós va escoltar-se aprop de la meva espatlla. L'Apo no va tenir la mateixa sort i una enorme pedra va impactar en el seu pit i les seves mans. Desastre. Es va trencar el canell i potser perdrà algun dit d'una de les mans. L'evacuació en helicòpter va ser ràpida i, per sort, es recuperarà.

No vam passar una bona nit. Estàvem pensant en l'Apo. Però vam tragar saliva i ens vam diposar a continuar pujant. La jornada del dia 15 va ser molt llarga perquè els gairebé 1.000 metres que hi ha entre el Camp 2 i el 3 ja et porten fins els 7.000 d'alçada. Van ser unes sis hores de trajecte, les quals són dues menys que el primer cop que havíem fet aquest recorregut quan encara no estàvem aclimatats del tot. En Carlos va seguir el seu ritme i va aconseguir arribar al Camp 2. Allà va passar la nit.

El dia 16 va ser la jornada clau. Encara no eren les vuit de la tarda quan en Lluis, l'Ali i jo ja ens vam posar a fondre neu per fer l'últim glop abans d'anar cap el cim. Al Camp 3 vam estar unint forces amb l'iraní Hamid i el txec Jan, amb els quals compartíem permís per pujar al Broad Peak. Ells anaven acompanyats per tres sherpas nepalís que després es convertirien en la nostra màxima ajuda durant l'atac al cim. Tots ells portaven oxigen embotellat per tal de poder realitzar el seu treball en les millors condicions. No hem d'oblidar que per als sherpas això és un treball mentre que per a nosaltres l'objectiu és atrapar els nostres somnis.

A les 3.45 de la matinada jo ja estava al coll del Broad Peak i el ritme era bo. Com és habitual, el dia del cim cadascú agafa el seu ritme. L'Ali estava a mitja hora d'aquest punt i en Lluis una mica més enrere (després sabríem que havia tingut un problema amb el frontal que l'havia obligat a estar 40 minuts pràcticament parat fins que van arribar dos alpinistes austríacs i va continuar avançant amb ells).

I a les 7 del matí...faig el cim! Tant esforç, tanta il·lusió continguda i tant treball al final sempre tenen la seva recompensa. Aquesta vegada no vaig poder contenir les llàgrimes i tampoc vaig voler fer-ho. Van sortir soles. Els records van ser per als meus: la Júlia, la Miriam, els meus pares, la meva familia. Quinze anys més tard he tornat a trepitjar el cim d'una muntanya de 8.000 metres. El Broad Peak és el meu cinquè 8.000.

A més, he aconseguit el primer Broad Peak de la temporada. A causa d'això, en tota la travessa no hi havia cap corda fixa, però ho he aconseguit. M'he abraçat amb els sherpas nepalís i el noi novaiorquès, els quals també hi han arribat, i després hem començat la baixada per buscar a en Lluis. Desitjàvem que estigués molt aprop. Seria el seu primer 8.000.

Però a les 9 del matí encara no ens havíem trobat a ningú. Tant la majoria d'austríacs com l'iraní havien donat la volta abans d'arribar al coll. Llavors vam arribar a les Rocky Summit i vam seguir baixant tot i estar molt cansats. Una mica més endavant ens vam trobar dos alpinistes, però cap d'ells era en Lluis. L'hagués reconegut pel seu vestit vermell de plomes; és igual que el meu. Els dos alpinistes (el cap de l'expedició de Funterbach i un company amb O2 embotellat) ens van informar que en Lluis estava aprop però venia molt fatigat.

Una mica més avall, al voltant dels 8.020 metres, finalment va aparèixer. Estava assegut i semblava que reflexionava. Em vaig asseure al costat d'ell i li vaig preguntar com estava. "Bé, però molt, molt cansat", va respondre. En aquell moment em va demostrar que seria un gran alpinista. La decisió estava a les seves mans i va decidir tornar cap avall. Crec que va encertar. Va ser prudent i sensat. A més, per un noi de 23 anys és tot un èxit aconseguir arribar a la cota 8.000. Enhorabona, Lluis!

Ja eren les 16 h i la baixada fins al Camp 3 se'ns estava fent molt llarga. L'esgotament era total. A més, desconeixíem si en Carlos estaria allà. Finalment no. Havia sortit del Camp 2 fins al Camp 3 però s'havia sentit molt buit i, prudentment, havia decidit tornar al Camp 2. En Carlos té molta experiència i es coneix perfectament.

A partir d'aquí, ja us ho podeu imaginar. Vam fer nit al Camp 3 per recuperar forces amb la companyia d'en Jan, l'alpinista txec, que sortiria cap el cim un dia més tard. En Lluis li va deixar el seu vestit per tal que ho intentés perquè a en Jan el vent se li havia emportat el seu material.

Pel matí vam baixar tot el material dels tres camps juntament amb l'Ali. Van ser gairebé cinc hores des del Camp 3 fins al Base. El retrobament amb en Carlos va ser molt emotiu i els cuiners ens van regalar un collaret de flors que per a ells té molt significat. En Lluis, per la seva part, en aquells moments ja tenia molèsties en un peu.

Va ser una nit de pastís Summit BP i celebracions, però poc després ens vam emportar un disgust. Els metges de la macroexpedició polonesa van venir a veure el peu del Lluis i van diagnosticar-li una congelació de tercer grau en un dels dits grossos. Entre en Carlos i la seva esposa, la Victòria (qui també és metge), i jo mateix vam anar seleccionant i sumministrant-li els medicaments que els metges li havien preparat. A en Lluis se li ha acabat poder pujar a les alçades durant aquesta expedició, però segur que en el futur farà molts cims.

Per últim, avui ha sigut un dia de nervis perquè en Jan i els dos nois ucranians no arribaven. No sabíem res d'ells i estàvem preocupats. Finalment ho han fet just abans que jo acabi d'escriure aquestes línies. No han aconseguit fer el cim, però estan aquí i, això, és el més important.

Ara toca descansar i començar a pensar en el meu pròxim objectiu: el K2.

 

Edicions locals