De Missirah a Can Rajoler: una mostra sobre l'experiència solidària al cor de l'Àfrica

S’inaugura una exposició sobre l’estança d’uns joves de Parets al Senegal

Societat

Foto de família a l'escola d'aquesta comunitat rural senegalesa.
Foto de família a l'escola d'aquesta comunitat rural senegalesa.

Parets del VallèsJaume Ribell

El passat estiu, un grup de joves de Parets va viatjar fins a Missirah (Senegal) dintre d’un projecte de cooperació de l’Ajuntament amb la localitat. Van ser dues setmanes de juliol que ara es recullen en una exposició audiovisual que va obrir portes el passat dimecres a Can Rajoler.

Tot i que la senegalesa no és la comunitat estrangera més nombrosa a Parets sí que ho és, en concret, la d'aquest punt de l’Àfrica: prop de 250 veïns i veïnes del poble viuen al municipi. Per això des de fa vint anys existeix una entitat, l’Associació de Persones Immigrants de Missirah, a través de la qual es gestionen projectes de cooperació com aquest.

L’activitat, gestionada a través del Casal de Joves de Cal Jardiner, va portar fins al Senegal a David Marcem, Iris Barrientos, Gerard Martínez, Maite Podadera, i Ariadna Martínez. Tots ells acompanyats per la responsable de Joventut, Cooperació i Igualtat de l’Ajuntament, Montse Cárdenas, i per Kaba Baodioula, una figura clau, ja que és originari d’aquesta comunitat d'uns 1.800 habitants.

Baodioula, de 36 anys, va arribar a Espanya fa 12 anys. “Ja quasi sóc més d’aquí que d’allí”, bromeja. Però el cas és que coneix el mandingo, la llengua nativa, així que feia les funcions de traductor, ja que Missirah “quasi ningú parla castellà”. Ell, que ha conegut aquell entorn des de la seva infantesa, assegura que “ha canviat molt, sobretot en educació i sanitat". "Quan era petit, l’única escola estava a 33 kilòmetres. Cada dia hi anàvem a peu i clar, ja passàvem tot el dia allà. Ara tenen una escola a prop, i també un centre mèdic”, afegeix.

Una gran rebuda

Per això, el primer que va sobtar a l’expedició paretana va ser la bona acollida que va tenir: “Va ser al·lucinant el tracte que ens donaven sense conèixer-nos de res”, afirma Iris. “Venien tots corrents cap a nosaltres, ja només l’arribada va ser impressionant”, confirma Ariadna.

Un cop a Missirah, la principal tasca a desenvolupar era organitzar un casal d’estiu per als nens del poble. El casal estava pensat per a 50 criatures d’entre 8 i 10 anys, “però un cop allà, van començar a venir nens d'altres indrets, i al final n’eren més de 170. Vam haver de fer espai extra per poder acollir-los", recorda Cárdenas, que a més de fer de coordinadora va participar també en totes les activitats.

Activitats com l’organització d’un partit de futbol amistós, un taller gastronòmic, la decoració amb pintures o dibuixos de l’escola de primària. I quan va ser l’hora de tornar a Parets, tot eren “somriures i agraïments”. O com resumeix el David: “El que millor vam aprendre allà és a saber valorar les coses que aquí a vegades no valorem prou”.

Edicions locals