Sergio Carrillo

La paretana Isabel Márquez –presidenta de la Taula de la Memòria Històrica de Parets– i la calderina Anna Madrid són les autores del llibre Yo me confieso bruja (Editorial Autografía), en el qual aquestes dues antropòlogues i infermeres vallesanes donen veu a 22 dones d'èpoques i racons del món ben diverses que, pel fet de "no seguir els estereotips del moment", van ser perseguides, acusades de bruixeria i condemnades a morir a la foguera o a la forca. "Volíem recopilar la història d'aquestes dones que van quedar en l'oblit, sense reconeixement", diu la paretana.

Amb el títol ja volien escenificar un desconeixement de la societat sobre el tema, i és que, segons apunten les autores, les dones acusades havien de confessar ser bruixes per deixar de ser torturades; tot i que la conseqüència era igualment la mort. "Com havies de dir que eres bruixa, si no ho eres? Potser eres remeiera, curandera o matrona, però no eres bruixa. I haver de dir una cosa perquè et deixessin de fustigar...", expressa Madrid. Márquez ho defineix tot plegat de "feminicidi", ja que "van morir moltes dones només per ser dones".

La bruixeria no va ser exclusivament a l'època medieval, sinó que "la Bíblia ja parlava de les bruixes i l'última història que hem inclòs és del segle XX, la vampira del Raval, que també feia pocions i la van acusar de bruixa", apunta Madrid, qui afegeix que fins i tot han tractat al llibre algunes dones conegudes de les quals no ha transcendit gaire que també van ser-ne acusades: "Hipàtia d'Alexandria era una científica increïble; en canvi, no se sabia que la van tractar de bruixa quan la van matar".

No hi ha un perfil de les bruixes

Si la dona vella amb la berruga al nas ha estat la clàssica imatge representada a la ficció sobre les bruixes, les dues escriptores expliquen que, en realitat, no existia un perfil estàndard de les persones que acusaven de bruixeria. "Eren tant nenes com joves i dones grans, pobres i riques", apunta la calderina.

La paretana, però, sí que esmenta que en molts casos es tractava de dones "que van lluitar per ser independents, per la seva llibertat, i que, només per ser dones i perquè eren vistes com a competència dels homes, se les van carregar".

Aquesta competència es veia sovint reflectida en la sapiència. "Tenien molts coneixements que els homes no, perquè normalment eren de tradició oral de mares a filles. Fins i tot algunes tenien coneixements de medicina empírica, ja que l'havien estudiat, i feien ombra als metges". Generalment, han estat dones que, per uns motius o uns altres, "sortien dels estereotips que el patriarcat d'aquella època marcava", clou Márquez.

Una dona sense peus, l'única possible 'bruixa' localitzada a Parets

Aquest treball havia de centrar-se inicialment al Vallès. L'Anna Madrid tenia "moltes ganes" d'escriure sobre el tema, perquè viu a Caldes de Montbui, un municipi amb un gran historial de condemnes per bruixeria. Terrassa, Sentmenat o Granollers són altres de les localitats de l'entorn on s'han trobat arxius de veïnes torturades i assassinades, acusades de ser bruixes. Amb tot, finalment van decidir aportar una àmplia mirada amb bruixes d'indrets ben distants del planeta, des d'Amèrica fins a Europa, però també detenint-se en diversos casos de l'Estat espanyol, de Catalunya i, també, en alguns del Vallès Oriental.

Concretament de Parets, però, no està clar si hi va haver ciutadanes acusades de bruixeria, "però sí que hi ha un enterrament d'una dona que semblava que va ser-ne acusada, per com estaven el cos i els ossos", exposa Márquez. Es tracta de les restes d'una dona localitzada sense els peus i que hauria estat enterrada a l'exterior del cementiri de la sagrera de l'església de Sant Esteve de Parets, dos aspectes que porten a pensar que hauria rebut una sepultura anòmala que podria ser compatible amb els ritus celebrats contra les acusades de bruixeria.