El mateix guió de manipulació de l'opinió pública de fa quatre anys, a l'estiu 2013, s'ha repetit als grans mitjans. Si fem memòria, ens recordarem que llavors es va produir també un atac amb armes químiques. En comptes de deixar fer el seu treball als inspectors de Nacions Unides i escoltar les seves conclusions, el President de França va anunciar que el culpable era Bachar Al Assad i que calia "castigar-lo". Uns corresponsals del diari Le Monde van aportar les suposades "proves irrefutables" de la responsabilitat del govern sirià.

Però aquestes no van convèncer tothom. Rússia i Xina no estaven disposades a que es repetís el guió de la intervenció a Líbia, quan es va esgrimir una suposada massacre perpetrada pel cap d'estat libi, per aprovar primer una "zona d'exclusió aèria" i després els bombardejos de l'OTAN. Als Estats Units, l’opinió pública era contrària a una nova guerra. Llavors Obama va haver de renunciar a la tradicional unilateralitat, en favor de les relacions internacionals multilaterals. El mateix va passar amb el Parlament Britànic, que va votar en contra d'una nova intervenció militar. El discurs dels grans mitjans va parlar llavors de la "manca de coratge" d'Obama, que havia "renunciat a fer una intervenció davant les pressions de Rússia i Xina" al Consell de Seguretat de l'ONU.

De fet, per als estrategues militars estatunidencs, els think tanks neoconservadors als nostres països, i els grans mitjans corporatius, l'enemic era i segueix sent Rússia i Xina. Però si es va evitar pels pèls una guerra contra Síria al 2013, això va ser possible en bona part gràcies a la iniciativa de Rússia a favor de negociacions diplomàtiques. A continuació, una unitat especial de l'ONU que treballa per la Prohibició de les Armes Químiques va garantir que el govern de Síria les havia destruït de manera concertada. I cal recordar que al maig de 2013 havien certificat la presència d'importants estocs de gas sarí...entre les forces rebels. Per què hem de creure ara els mateixos que ens van vendre la història de les "armes de destrucció massiva" a l'Iraq ?

Mentrestant, les màscares han caigut sobre les complicitats de l'aliança entre els occidentals i potències regionals com les petromonarquies, Israel i Turquia. Quan es va revelar el suport d’Erdogan als grups terroristes a la frontera amb Síria, inclús amb l'enviament d’estocs d'armes químiques, qui ho va denunciar llavors als nostres mitjans? Per contrarestar la influència d'Iran a la regió, Aràbia Saudita va llençar una guerra ofensiva en el marc d'una coalició contra el Iemen. Dos anys després, les conseqüències d'aquesta guerra en el pla humanitari són cada dia més dramàtiques. Quins mitjans parlen dels bombardejos amb víctimes infantils al Iemen, de la fam i la mort a aquest país? Per què no denuncien la venda d'armament dels països europeus a Aràbia Saudita?

El dret internacional i les Nacions Unides van ser conquerides l'endemà de la Segona Guerra Mundial. Des d'inicis del 2000, hi ha interessos econòmics lligats a les grans potències que promouen el desprestigi i la violació dels seus principis, transformant la no ingerència en un dret d'ingerència. Des de la guerra de Líbia, s'ha demostrat que el "dret de protegir" no és res més que una eina a les mans de les potències occidentals per que les seves multinacionals conquereixin parts de mercat. Per tant, no ens enganyem, no es tracta de que un dirigent sigui més o menys dolent. A una guerra no hi han víctimes bones i dolentes, i el que s'ha d'evitar en tots els casos és una major escalada de violència. Per a això serveix precisament el dret internacional, que s'oposa a les guerres unilaterals dels Estats Units i l'OTAN. Les Nacions Unides han de contribuir a un major equilibri en el marc d'un món multipolar i no pas afavorir les aventures intervencionistes. Hem après la lliçó de la guerra de Iugoslàvia ? De la guerra d'Iraq? De la guerra de Líbia? Què han portat de positiu les guerres de l'OTAN? Ara li tocaria el mateix a Síria?

Les mentides mediàtiques serveixen per a aprovar noves intervencions militars. Davant d'un món cada vegada més perillós, cal que pensem per nosaltres mateixos i que no ens deixem manipular. La guerra no és la solució, sinó el problema. Fem respectar el dret internacional. Lluitem per democratitzar els mitjans de comunicació. Construïm urgentment una cultura de la pau i la convivència al mediterrani. Seguim cridant

"No a la guerra, no en el nostre nom!"