Lliçons

Humanitòleg i gestor cultural

Procuro no perdre’m cap sessió del judici als nostres polítics presos polítics i, amb ells, a un concret procés vers l’autodeterminació de Catalunya. Crec que es tracta d’un esdeveniment històric que podem seguir com mai s’havia pogut fer abans. Salvant totes les diferències, penso en la detenció del govern de Catalunya el 7 d’octubre de 1934 i en el seu judici pel Tribunal de Garanties Constitucionals. Desitjo i espero, que no acabi com aquell. Vegeu Fets d’Octubre.

L’escolto per televisió a través de l’ordinador, i no pas per la ràdio. M’estalvio, així, els comentaris poc neutrals d’alguns periodistes i experts que, a més, sovint intervenen destorbant moments plens d’interès. No vull que em condicionin. N’estic una mica cansat —amb preocupació— de bons i de dolents; de la persistent i acrítica incapacitat de visió oberta que patim per part dels mitjans de comunicació més implantats. No només.

Aquest seguiment exhaustiu del judici sobrepassa els àmbits judicial, polític, social, cultural, històric, econòmic, de principis, de valors, de pensaments i d’humanitat. Per a mi són unes lliçons magistrals incomparables en tots i cada un d’aquests àmbits suara citats. De l’enorme humanitat de la consellera Bassa a la indestructible professionalitat del major Trapero; dels esforços forçats de neutralitat del jutge Marchena  a tots els nivells de qualitat dels advocats d’una banda o l’altra; de la seguretat d’uns testimonis a l’ansietat d’altres, en puc treure uns aprenentatges i vivències que, en bona part, m’hauran de servir enormement.

La meva primera conclusió provisional no passa per apostar per un resultat, com si fos un joc d’atzar, ans s’encamina a descobrir, analitzar allò que m’interpel·la i treure’n conclusions. Us en mostro la primera.

Des de Catalunya s’ha intentat casar seny i rauxa amb resultats improvisats, forçats i inestables. Malgrat que el seny i la responsabilitat l’estan posant contínuament més de dos milions de persones, ha prevalgut la rauxa i la temeritat dels arquitectes del procés, ignorant amb irresponsable precipitació una llarga història que ens diu què és i com actua el nacionalisme espanyol.

No n’hi ha prou amb el terreny històric, amb els fonaments socials i culturals, amb la voluntat irreductible per construir un país. Cal un projecte segur, un material de qualitat, un equip de construcció experimentat, el desig majoritari d’una casa comú i pactar amb els propietaris del terreny perquè, no ho oblidem, el 1714 ens el van expropiar.

Edicions locals