Anotacions al marge (VI)

Politicòleg

Hi ha una ferida que recorre el sud de la ciutat, una marca clara que la solca i la constreny. El dolor ens proporciona segurament un límit, però així mateix, també ens dona l’oportunitat d’entesa quan en compartir-lo, es pot comprendre l’altre. Així es podria veure la inhòspita carretera de Badalona quan s’atansa vers Galzeran en un acte heroic de superació del riu, de la paradoxal barrera que avui en dia ens sembla un antic agermanament de vida fluent, i de les línies de ferrocarril que engavanyen el territori amb els flagells llampants del tren. Allò altre que es perfila a la llunyania de cop és apropat i vinculat, a banda i banda.

Tot i així, aquest desbordament cap a l’altre que implica aquesta carretera també marca un principi i un final, com també ho suposa la fita recòndita de l’autopista a l’altre cantó de la ciutat. L’ordre urbà s’hi conté, amuntega sistemàticament en sostrats superposats la sedimentació de processos, productes, codis, presències, que sobreïxen i superen les mateixes vides acumulades i que malden per concertar-se. Dins d’aquesta estructura, junyida per les ferides que limiten i que atansen cap a allò altre, pren ple sentit la ciutat.

Més enllà d’això sempre se’ns planteja allò oposat: la tabula rasa oberta i exposada que nega allò que som, però que així mateix, en envoltar-nos i contrastar-se amb nosaltres, ens defineix. Sempre hi ha la voluntat de l'urbs d’estendre allò que conté, de vessar i fer regalimar el seu contingut: la tasca urbanitzadora de civilitzar i ordenar com una finalitat en si. Així s’ho prenien els romans en la tasca d’anar més enllà i assimilar la barbàrie i així van diluir-se en entrar en una contradicció pròpia. Així ens ho seguim prenent actualment a la nostra fantasmagòrica Transbesònia, temptejant els límits traçats per les ferides i obviant el silenciós gemec dels terrossos i de les clapes que vegeten a fora.

Cal ultrapassar els límits, negar la periurbanitat a l’hora que diluïm les nostres ciutats i ens neguem a nosaltres mateixos? Cal que el nostre ordre s’estengui més enllà i obviï perillosament les contradiccions que ens defineixen, tot perdent el límit del sud? Cal desbordar-nos i anar més enllà? La carretera de Badalona és una ferida més, però com a ferida, ens apel·la.
 

Edicions locals