Anotacions al marge (VII)

Politicòleg

La cicatriu mal curada de l’R3, la intermitència urbana de la Ronda de Can Pantiquet i l’abocador confinat als confins de l’AP7 separen les restes del bosc de Can Pantiquet dels pocs metres que disten en línia recta del cementiri de la ciutat. És prou vell per haver conegut força berenars i aplecs de diverses generacions i també els primers difunts inhumats lluny de l’antiga sagrera al pinyol de la ciutat.
Reté el reconeixement d’allò que va ser amb la cortès consideració de bosc, a títol emèrit. La seva exigua mata verda d’arbres endormiscats, però amb un fil de vetlla persistent, requereix algun tipus de reverència del nostre record, una adequada inclinació o acotament de cap amb la memòria. El desconeixement o l’oblit no ens n’eximeixen, ja que el bosc que va ser i ha certificat fefaentment moltes paraules, xiuxiuejos i silencis, continua escortant amb els seus vestigis els marges urbans i, sobretot, la pau del cementiri proper.

No tenim prou clar –o millor dit, no en recordem el malson– com lentament s’ha anat replegant, com els arbres s’han anat exiliant a aquell racó recòndit com les antigues joguines a l’habitació dels mals endreços. Ara, quan sempre tenim la ficció que només hi compta un present sense límits on hi som apressats, només en tenim la imatge d’un petit parc endreçat en els seus contorns, empenyorant-ne unes darreres engrunes al pati d’una escola i acceptant a contracor un exili urbanitzat al caire d’una somnolenta amnèsia. Només cal que li esborrem el nom.

L’antiga majestat guaita entre arbrets rònecs i matolls estratègics, sense que el parquet urbà ens deixi entrellucar la indiferència d’aquell reducte que potser ja ha mudat la rancúnia en una malenconiosa i indolent indiferència. Aquell bosc continua coneixent les nostres ànimes i els difunts de la ciutat. L’hem arraconat superbament i, en aquell migrat reducte, es reserva el dret de comptar-nos les vides parsimoniosament, esperant, sempre esperant. No oblida el nostre oblit.

Edicions locals