Pensar globalment

A Glasgow està en marxa l’enèsima cimera sobre el canvi climàtic. S’auguren dies de bones paraules i millors propòsits, reunions plenàries, bilaterals i multilaterals per arribar, probablement com en edicions anteriors, a declaracions contradictòries, a objectius d’aquí deu, vint o trenta anys i a acords que s’incompliran arreu. Queda lluny la Cimera de la Terra (1992) de Rio de Janeiro on s’afirmava que la humanitat es trobava ja llavors en un moment decisiu de la història. En les declaracions que s’hi feren i en els propòsits que les acompanyaven, hi destacaven les qüestions mediambientals. Quaranta anys després el més calent és a l’aigüera. La comunitat científica ens alerta de les causes i les conseqüències  de l’escalfament del planeta, la natura ens dona constants senyals d’alarma, però com a humanitat deixem per més endavant les eines necessàries per aturar el canvi climàtic. En sabem les causes i les conseqüències, però per aturar el canvi climàtic caldria revertir  el model que l’ha creat, el capitalisme. Aquest sistema  ha portat a l’economia global, al món sencer com un mercat únic, on  actuen amb màniga ampla empreses extractives, que tenen com a objectius l’acumulació de diners i l’establiment de monopolis. Aquest model econòmic  genera un  moviment constant de productes cap al món industrialitzat i un flux de residus cap als països del tercer món; augmenta les desigualtats socials, provoca migracions i genera conflictes.
Diuen que per obtenir energia s’ha de reduir el consum de combustibles fòssils i que la tecnologia  pot millorar-ne l’eficiència, d’acord, però de res servirà si no es redueix la mobilitat de persones i mercaderies augmentant en qualitat i freqüència els transports públics urbans i interurbans, especialment els ferroviaris;  suprimint els vols de curta distància i renunciant a les ampliacions d’aeroports.  Cal incrementar  la producció d’energia  renovable prop dels llocs de consum, defugint els macrocentres de producció. Ens haurem d’acostumar que el nostre paisatge incorpori, de forma equilibrada, plaques solars i molins de vent, sense reduir les terres aptes per a l’agricultura de proximitat.  Quin sentit té menjar kiwis de Nova Zelanda, quinoa de Bolívia, o enviar porcs a la Xina després de farcir de purins les nostres comarques?  Cal aprofitar les teulades d’indústries i habitatges, però deixarem que ho facin les mateixes  empreses que ara tenen el monopoli energètic?  Els objectius són clars, però calen governs valents que actuant amb visió global, segueixin els camins marcats per la ciència i els moviments socials.

 

Edicions locals