El 24 de novembre de 2013, els ucraïnesos es manifestaven a Kiev contra el seu president, el prorus Victor Yanukóvich pel seu descontentament per no signar l’associació amb la unió Europea, a canvi d’una contrapartida d’ajuts econòmics que el Kremlin li oferia.

18 de gener de 2022. Vuit anys després d’aquella situació, Moscou ha enviat tropes als socis bielorussos per organitzar maniobres militars prop de la fontera amb Ucraïna.

Davant una escena de presagi de guerra, Europa i el món han trontollat. I els socis americans de l’OTAN a Europa, han fet de gos guardià enviant-hi contingents militars a la zona. Cal armar-se per evitar la guerra.
Contertulians analistes del tema, i oracles, omplen la quota de pantalla que ha passat de les vacunes contra l’òmicron, als carros de combat de Putin.

Però no estan tots els que són. A més de 4.600 quilòmetres del focus d’atenció prebèl·lic europeu, i des del 13 de novembre de 2020, en un ignorat indret geogràfic, fa 14 mesos, dos exèrcits mouen fitxa. En aquest cas no són maniobres. És una guerra en un lloc on l’horitzó es desdibuixa entre la sorra i el cel a cada impacte de míssil i a cada canonada dels carros de combat. Cada explosió d’una mina trenca l'entesa entre poders, construint el relat de la tragèdia de tot un poble dividit per la violència, els interessos econòmics i per la més baixa estofa d’aquells que van trair i altres, envair a sang, fa 47 anys un país: el Sàhara Occidental. Traïdors: Espanya. Invasors: el Marroc.

Un mur de sorra i pedra amb un important contingent militar separa el territori propietat dels sahrauís, i serveix pel control del govern de Mohamed VI, dels dos terços del país que ocupa il·legalment. La persecució, empresonament, tortura i assassinat de la societat sahrauí al seu país per l’invasor, així com un sucós i impune espoli de recursos, no fa moure les celles ni a governs ni als mitjans de comunicació.

Les contínues morts de civils, alguns menors, víctimes de bombardejos per drons marroquins en zones no militaritzades, prop dels campaments de refugiats, víctimes d’una guerra que no distingeix homes uniformats o nens jugant a la sorra, tampoc no és suficient.

Ni exili al desert, vulneració dels Drets Humans al Sàhara Occidental ocupat, i una guerra iniciada pel Marroc trencant l’alto el foc signat el 1991 amb el Frente Polisario, o la recent visita a la zona, de l’enviat de l'ONU, Staffan de Mistura, no són notícia en aquest punt del món, on ni les persones, les seves vides i les seves morts  no compten. No omplen quota de pantalla.