Es pot percebre, es nota. És un lleu formigueig, com un brunzit interior del qual no se’n sap ben bé quan n’havia estat l’inici i fins a on pot arribar-ne la intensitat. De la mateixa manera que la capil·laritat amara d’humitat els murs més gruixuts, progressivament i silenciosament, també hem perdut la noció de quan hem tornat a reconquerir places i carrers i, sobretot, com ho estem fent. Recordo que ara fa gairebé dos anys, davant el campi qui pugui i, sobretot, els enclaustraments i l’anul·lació de l’espai públic, van intentar que una inquietant expressió fes fortuna: la nova normalitat. L’etiqueta ha decaigut dels insistents i insuportables noticiaris de gota malaia, de les xarxes socials d’internet que més ens allunyaven de la immediació física de l’entorn, dels nostres sospirs quan mastegàvem a boca plena una realitat insofrible amb el nas tapat. L’etiqueta va decaure, però el desig d’assolir una “nova normalitat” es va fer més fort. Sembla que asfalt o camins empolsegats ens han estat esperant. No és així perquè hem demostrat els darrers mesos que les persones som totalment prescindibles davant la realitat que és com és per si sola, i fins i tot la que construïm per a nosaltres. La nostra més crua insignificança tampoc ha valgut prou per a bastir no sé quin complot delirant de farmacèutiques, xips i solemnes rucades amb què alguns terraplanistes han clamat per no sé quina llibertat. Penso que continuem sent igual de cretins quan ni tan sols tenim clar –ni ho teníem ni, ho sento, no ho tenim ara- el concepte i sentit de llibertat.

Podem tornar a fer canyes, però amb la mascareta a mà perquè mai se sap si rebrotarà una nova variant del maleït virus. Ja tenim la nostra nova normalitat, o més aviat, la nostra realitat millorada. Perquè el que sí que ha passat és que, quan els fets ens demostraven que la nostra societat era insostenible tal com estava muntada i calia canviar-la, al final hem desitjat seguir igual. Bé, això com a mínim els qui hem sobreviscut, és clar.