La meva anterior columna feia un al·legat de les Terres de Ponent motivat pel secular i reiterat oblit que pateixen  per part dels estaments barcelonins i a tomb de la no inclusió del centenari d’en Guillem Viladot entre els que commemora enguany la Generalitat de Catalunya. Suposant que aquest insigne agramuntí és també desconegut per una majoria, la meva intenció és fer-vos-en  cinc cèntims per la  seva vàlua artística.

Els primers records que en tinc els aplego en converses dels grans de casa. Més endavant, vaig llegint els seus escrits entorn de Riella, el seu Agramunt literari, publicats al Sió, la revista amb nom de riu, que em manté mensualment el vincle amb els orígens.  En descobrir els paral·lelismes de l’obra d’en Viladot amb la d’en Joan Brossa, l’interès  pels seus treballs va anar creixent.  Ambdós són referents de la poesia visual i vaig gaudir molt a l’exposició Poesia Concreta que recordava la que van fer Brossa, Iglésias del Marquet  i Viladot l’any 1971 a Lleida, en el que es considera que va ser la primera exposició  d’aquest gènere a Catalunya.

Farmacèutic de professió, però escriptor i poeta visual per vocació, va passar a escriure en català, com a acte de servei a la llengua, després de  ser condemnat a no escriure durant un any.  Havia  publicat un article sobre dos llibres de Rafael Alberti a la revista Labor de Lleida, corria la dècada de 1950. Des de la seva rebotiga d’apotecari, com un franctirador,  experimenta i edita la seva  poesia que va més enllà de la rima i el ritme i que utilitza les lletres com un element més;  fins que descobreix que a Barcelona en Brossa fa el mateix.  Sense deixar la terra, encara que cada setmana va a la capital, són freqüents les trobades amb els escriptors ponentins Josep  Vallverdú i Manuel de Pedrolo i altra gent de cultura.  És extensa també la seva narrativa amb novel·les i assaig amb col·laboracions prolongades a la premsa ponentina i nacional.

Per conèixer la variada obra d’en Viladot recomano fer un tastet virtual a la Fundació Lo Pardal que aplega el bo i millor de la seva producció visual o,  encara millor, visitar-la ara que els dies es van allargant. Si feu cap a Agramunt, per completar el món viladotià, podreu transitar, seguint la senyalització,  pels mateixos itineraris descrits pel poeta, sense perdre-us el Parc de Riella que integra el seu univers poèticoplàstic al paisatge autòcton que el va veure néixer i créixer.
Per servar la seva memòria escric aquests mots i em proposo rellegir alguns dels seus textos.