Ara, aviat farà trenta anys, escrivia l'elegia del Regino, local que molts no han conegut, i que per a molts fou el centre magnètic de la seva vida social. A la Isabel li va fer gràcia que hi escrigués que “allà hi conegué la filla de la meva sogra”. Ara, la sogra, mare, àvia, besàvia i amiga estimada de tots els que la conegueren ens ha deixat. El Dia de la dona treballadora l’acomiadàvem. Sense haver anat mai a la fàbrica ni a una oficina, de treballadora com ella poques n'hi ha hagut. Es tornava, això sí, amb el seu marit Enric, en atendre l'emblemàtica cistelleria del carrer Barcelona, on ara hi ha un forn.  Però el seu veritable espai era la llar. Hi cuidà els seus oncles-avis fins al darrer dia.

Aliena als vaivens de les coses sociopolítiques; amb els estudis mínims, sabia però comptar i medir en dues dimensions tant o més que bastants escolans. La botiga fou la subministradora i de palmes i palmons a la molletania. Després d’elaborar-ho artesanalment ho mantenien ensofrat en un petit espai estanc -batejat per la canalla com zulo. El seu do de recordar anècdotes i fets -en va aportar al Notes del CEM- que col·locava en el moment adient, era proverbial. Com la de l’avi a qui acompanyà a una Festa de la Vellesa. Durant el dinar, al Casal, d’una botella de “xampany” va començar a brollar abundant bromera. L’avi, perquè no es mullés la taula es va amorrar a l’ampolla sense dubtar-ho. Li preocupava molt que hagués de donar feina. A la missa televisada que seguia i a les seves pregàries, no demanava salut i béns. Coneixent-la, estem convençuts que el que demanava era acabar els dies discretament. I així va ser. Dins els seus límits fou activa fins al final. El dia abans coincidirem a casa, després d’un temps sense veure’ls, la quitxalla de la família, de l’Arnau i de la Marina. Com si fos comiat. El seu net Arnau digué al funeral que si la vida fos un partit l’havia jugat sencer. 90 anys, 90 minuts. No li calia pròrroga.

Fou testimoni del bombardeig dels Quatre Cantons, on a la seva iaia li caigué el calendari al cap i a ella un vidre esberlat li deixà una petita marca.

El fet de ser persona coneguda, estimada, història i record de Mollet i endemés representant d’un tipus de dona que aviat serà memòria, ens ha empès a fer aquestes ratlles. I també per agrair les nombroses mostres de condol, amb la mateixa sinceritat amb què foren expressades.
Després de mesos sense ploure; després de dies de boira pixanera; just al mateix moment de procedir a l’enterrament, va començar un fort ruixat que durà fins que sortírem del cementiri. No coneixia les dites.

La Paquita i la Paqui em digueren que quan plou en un enterrament és que van al cel i que qui es mor era una bona persona.

Esteve Maspons Gual / Mollet del Vallès