Batalletes en temps de pau

Químic

El primer matí a la mili ens van fer córrer per desolats camps castellans abans de passar a la instrucció militar i el seu intent d’adoctrinament gens sibil·lí. Als pocs metres de córrer, un noi obès ja s’havia endarrerit, bufava com un bou i estava vermell com un pebrot. Jo vaig afluixar i em vaig posar al costat d’aquest noi; Joan Anton es deia. Li deia que inspirés i expirés amb un ritme adequat i que no es posés nerviós, que si convenia, parés i aniríem caminant. No vaig voler ni considerar si aquella acció em generaria problemes amb el sotsoficial que ens comandava, l’únic que tenia clar era que no em podia quedar callat i al marge d’aquell abús com feia tota la tropa. Sí, de tres-cents paios joves –en teoria, més idealistes que els adults–, només un va ser capaç de moure un dit en una situació que si tractéssim en una taula d’un bar, la majoria d’aquells tres-cents haurien opinat o haurien dit que actuarien d’una manera diferent.

I aquesta és una de les paradoxes més decebedores d’aquest món mundial: quan no hi ha perill les coses es veuen molt clares, però quan un ha d’arriscar un bri, la hipocresia, la covardia, el conservadorisme, digueu-ho com vulgueu, s’emporta els guanys i la majoria acata. I com de sol et sents en aquestes ocasions! I de cops és tan absurd com en el meu episodi de la mili: el sotsoficial, un individu de Còrdova que va ser dels millors que vaig trobar en aquell temps, va tenir el do de gestionar l’incident com si no passés res d’especial. L’endemà, el Joan Anton, en comptes de córrer es va quedar a fer exercicis gimnàstics assumibles a la seva constitució física: voleu bufetada més ben donada? Em vaig arriscar, sí, però en acabat, no hi va haver sang i es va aconseguir que el contra-sentit de fer córrer un noi obès se solucionés. A vegades, la covardia del col·lectiu s’extralimita i encara ens fa més vulnerables als contrasentits que anem recollint de la gestió que trobem al treball, al poble, al país, a qualsevol col·lectiu humà. Els avanços i els avenços no es fan sols.

No sempre he tingut la sort de sortir indemne de situacions semblants, si he dit que són situacions de risc és perquè ho són. Tanmateix, és la manera de sentir-se bé, viure més intensament, gaudir de raonables moments de felicitat i envellir millor. Cadascú és propietari de la seva consciència, del seu criteri, de la seva educació, d’amb qui s’ajunta, dels seus somnis, i sobretot, dels seus actes. Estar ben educat i preparat, tenir grans idees i reflexions està molt bé, però tot això no és res de res sense dur-ho a terme: som el que decidim fer i que realment fem.

 

Edicions locals